Primera Part

Com ja comentem a la introducció, a causa d'unes fortes nevades vam haver de saltar-nos el primer tram de transaltles i començar la ruta més cap al sud, en direcció al desert. Una vegada el bon temps s'havia assentat i part de la neu havia marxat, vam tornar a girar cap al nord i vam enllaçar amb la ruta que havíem planejat, encara que una mica més al sud, esquivant els colls més alts encara bloquejats per la neu.

L'espectacular vall del Ziz

Així doncs, enlloc de sortir de Midelt, com havíem planejat, vam sortir d'Er Rachidia i ens vam dirigir cap al sud, resseguint l'espectacular vall del Ziz, riu que de manera intermitent serpenteja per una amplia vall i acaba desapareixent en ple desert del Sàhara algerí. Durant molts kms al fons de la vall ens acompanyà un immens palmerar que, verd i frondós, contrastava amb l'extrema aridesa de l'entorn. 

El paisatge es va anar tornant més desèrtic

El segon dia vam partir d'Erfoud cap al nord oest, direcció Goulmima, per una tranquil·la carretera asfaltada on gairebé no hi havia trànsit. Van anar desapareixent les palmeres i el paisatge es va anar tornant encara més desèrtic.

Tram d'Erfoud a Goulmina

El cel ras i les moderades temperatures feien difícil de creure que ben a prop teníem el massís de l'Alt Atles  ben carregat de neu.

Poc abans d'arribar a Ksar Touroug

Malgrat la sequedat de l'entorn, les rieres baixaven carregades d'aigua, recordant-nos que poc abans d'arribar nosaltres, a les muntanyes havia estat nevant i ara, amb el bon temps, la neu es fonia a marxes forçades.

Riu Rheris

A partir de Ksar Touroug, vam agafar una pista que resseguint el riu Rheris, aviat ens va portar fins a la ciutat de Goulmima on, després d'haver fet 99 kms  des d'Erfoud, vam poder menjar i descansar plàcidament.

Palmerar de Goulmina

L'endemà vam sortir de Goulmima cap al nord, creuant pel mig l'immens palmerar en el qual es troba enclavada la ciutat, que en els seus orígens era un ksar, és a dir, un poble fortificat.

Vistes de l'Atles des del palmerar de Goulmina

Resseguint el riu Rheris, encara immersos dins del palmerar de Goulmima, ja podíem veure el gran Atles cap a on ens dirigíem com treia el cap al fons, amb les zones altes cobertes de neu.

Entrada a la kasbah

Un cop a la carretera vam decidir entrar en una kasbah (poble emmurallat) mig enrunada, però on encara hi vivien diverses famílies. Les cases, com a molts pobles del Marroc, estaven construïdes amb tova (argila, sorra i palla) i estaven força deteriorades.

Pels carrerons de la kasbah

A mesura que penetràvem a la kasbah els carrers s'anaven fent més estrets i foscos, a la vegada que més nens ens anaven seguint, encuriosits per les nostres bicis. Tant encuriosits que en un moment que les vam deixar soles (fallo nostre!) va desaparèixer el compta kms. En vam perseguir algun per esbrinar qui el tenia i no hi va haver manera. Al final vam haver de parlar amb el que semblava el cabdill del poble i... finalment va aparèixer!

Solucionat el petit entrebanc, vam prosseguir direcció nord, apropant-nos cada vegada més al gran Atles.

Poc a poc ens anàvem apropant a l'Atles

Per fi es van acabar les extenses planúries i vam començar a penetrar a les entranyes de l'Alt Atles, mentre la carretera, que remuntava una angosta vall, es feia més sinuosa i els pobles berbers tenien un aspecte més tradicional.

Primers pobles berbers ja a dins del massís de l'Atles

Al Marroc cadascú té les seves tasques

Pobles berber de l'Atles

La carretera resseguia el riu Rheris

La carretera resseguia els meandres del riu Rheris tot creuant-lo diverses vegades, cosa que alentia força la marxa perquè ens havíem de descalçar i prendre precaucions, doncs baixava força carregat, si més no pel que aquí és normal. Si teníem problemes, sempre apareixia algú per donar un cop de mà.

Amellago

Totes aquestes dificultats afegides van provocar que arribéssim ja fosquejant a el nostre destí: Amellago, un poble enclavat a més de 1.300 metres d'alçada, enmig del no res, rodejat d'escarpades muntanyes i amb ben pocs serveis, conegut sobretot pels escaladors, doncs és un bon sector per a la pràctica d'aquest esport. Segurament gràcies a aquest fet vam trobar un alberg (Gite Chez Lahcen) on vam menjar i descansar d'allò més bé.

Sopant a l'alberg d'Amellago

El membre més gran de la família preparant-nos el te

Interior de l'alberg

Alberg Gite Chez Lahcen, a Amellago

Amellago

Recuperats plenament, vam sortir d'Amellago remuntant la vall encaixonada que, per una pista sinuosa, anava travessant petits poblats berbers situats a recer de les immenses parets de roca despullada.

Remuntant la vall

Poc a poc anàvem guanyant alçada mentre la vall s'estretia. Les cases de tova dels pobles es mimetitzaven en un entorn ben àrid que contrastava amb la verdor dels palmerars al fons de la vall, on la gent hi cultivava els seus horts i arbres fruiters.

Poc a poc anàvem guanyant alçada

A mesura que remuntàvem la vall i guanyàvem alçada, la neu anava fent acte de presència i el poquíssim trànsit que havíem anat trobant, aquí pràcticament  era inexistent

Poblat berber

Els poblats berbers cada cop es trobaven  més separats i tenien un aspecte més rústic. Els palmerars i horts gairebé havien desaparegut i les condicions de vida eren aquí més difícils. Malgrat tot, alguns nòmades s'entestaven a viure en balmes i coves i ens saludaven des de les parets al veure'ns passar.

Arribant a Ait Hani

Després de 65 kms remuntant aquesta espectacular vall, vam arribar a la petita població d'Ait Hani, fregant els 2.000 metres d'alçada, que es troba en un important encreuament de camins i de valls. 

Kasbah tradicional

De fet, en aquest punt ens vam incorporar a la ruta Transatles que havíem planejat i que havíem hagut d'avortar a causa de les fortes nevades que havien bloquejat les pistes i colls més alts de l'Atles. 

Noies berbers saludant-nos a Ait Hani

Nosaltres vam arribar a Ait Hani provinents de l'est, enlloc de venir per la carretera provinent del nord, de la població d'Agoudal i del coll de Tizi n'Tirherhouzi, a 2.680 metres d'alçada.

Sortint d'Ait Hani

La qüestió és que a partir d'aquí ja enllaçàvem amb la Transatles pròpiament dita, direcció sud, cap a Tamtatouche, on havíem previst passar la nit. Per fi s'acabava la pujada i ara ens tocava baixar.

Aprofitant les últimes hores de llum

Poc després d'Ait Hani, la nit ens va atrapar pedalant i vam haver d'arribar a Tamtatouche ja en negra nit i amb 81 kms sota les cames. La quantitat d'allotjaments del poble ens va sorprendre, es notava que aquella era una ruta bastant més transitada que la que nosaltres havíem seguit fins a aquell moment.

Merescut sopar a Tamtatouche

Cous cous i truita berber

Alberg Tafouyt, a l'entrada nord de Tamtatouche

Travessant Tamtatouche

A Tamtatouche ens vam recuperar de l'etapa del dia anterior i vam seguir baixant cap al sud, on ens esperaven les espectaculars gorges del Todra.

Penetrant a les gorges del Todra

De cop i volta una enorme cicatriu es va obrir en la roca despullada de l'Atles i la carretera s'internà dins d'ella, resseguint les angostes gorges del Todra, que durant gairebé 20 kms de suau descens s'esmunyia entre parets verticals, regalant-nos uns paisatges realment espectaculars.

Espectacular meandre a les gorges del Todra

Baixant per les gorges del Todra

Parets verticals a les gorges del Todra

Tram final de les gorges del Todra

Últim tram de les gorges del Todra

Sortint de les gorges del Todra

Al final les gorges s'estretien i s'acabaven de cop, desembocant a l'enorme oasi de Tinerhir, com si sortíssim de les entranyes de la terra i apareguéssim al paradís, envoltats de palmeres i arbres fruiters. 

Pedalant entre horts per l'oasi de Tinhrir

Sortint de les gorges, enlloc d'arribar a Tinhrir per la carretera, ho vam fer travessant l'immens oasi que hi ha abans d'arribar a la ciutat.

Pedalant per l'oasi de Tinhrir

La decisió fou encertada ja que rodar pels camins que hi havia entre palmeres i horts va resultar molt interessant i ens va permetre gaudir de boniques escenes rurals.

Escenes rurals a l'oasi de Tinhrir

Comprant provisions a Tinhrir

A la vigorosa ciutat de Tinhrir vam dormir en un cèntric hotelet al costat del mercat i vam aprofitar per comprar provisions per la dura etapa que ens esperava el dia següent.

Deixant enrere l'Alt Atles i la ciutat de Tinhrir

Vam deixar enrere el massís de l'Atles, amb la ciutat de Tinhrir a les seves faldes, i vam continuar rumb cap al sud, creuant una àrida plana de transició entre l'esmentada serralada i el massís del Saghro, cap a on ens dirigíem.

Al fons el massís del Saghro

El Saghro és un massís d'origen volcànic que aparegué a damunt de l'antiga base de l'Anti Atles, que és una serralada molt més antiga, situada al sud de l'Alt Atles, i formada a conseqüència del xoc de les plaques tectòniques.

Apropant-nos al massís del Saghro

Degut a aquest origen volcànic, el relleu d'aquest massís és d'allò més espectacular i les seves suggeridores siluetes conformen un paisatge ben fotogènic.

Adentrant-nos al Saghro

Havíem començat la jornada amb un dia esplèndid, però a mesura que ens endinsàvem al cor del Saghro, petis núvols anaven creixent.

Les suggeridores i espectaculars formes del massís del Saghro

A mesura que penetràvem al massís del Saghro el cel s'anava tapant

La inhòspita bellesa del Saghro

Pedalant enmig del no res

Forta nevada ascendint al coll de Tizi n'Tazazert

Passada la població d'Iknium, ens va començar a ploure i, tot seguit, a nevar. A mesura que ascendíem la nevada era més intensa i l'avanç era més penós.

A mesura que pujàvem cap al Tizi n'Tazazert, la nevada s'intensificava més

Per si fos poc, enmig de la forta nevada va començar a fer-se fosc i encara havíem de coronar el coll de Tizi n'Tazazert i seguir uns quants kms més.

De camí cap al coll de Tizi n'Tazazert

La nit se'ns queia al damunt i el coll de Tizi n'Tazazert no apareixia

Arribant al coll de Tizi n'Tazazert

A punt d'arribar al coll de Tizi n'Tazazert

Al arribar al coll de Tizi n'Tazazert, ja ben de nit, la nevada s'intensificà

La pujada cap al coll es va fer llarga i lenta per les condicions meteorològiques. Arribant a dalt, ja ben de nit, la nevada es va intensificar i, quan les coses pintaven força malament, just a dalt del coll de Tizi n'Tazazert, a 2.315 metres d'alçada, vam sentir els lladrucs d'uns  gossos i aleshores es va produir un miracle:

En les condicions en que estàvem, ens va semblar un 5 estrelles

Resulta que just al coll hi havia un senzill alberg!!
Senzill i rústic, però un alberg!!

En les condicions en que estàvem, xops i cansats després de 70 kms i més de 1.400 metres de desnivell positiu, ens va semblar un autèntic 5 estrelles.

Alà és gran!

El portaven dues germanes que van quedar tant sorpreses de veure'ns aparèixer en plena nit sota la neu, com nosaltres de trobar un alberg perdut en un coll de més de 2.300 metres.
Ens van escalfar i alimentar fent gala d'una gran hospitalitat.

Com a casa

A part del fill d'una d'elles, no hi havia ningú més i ens van tractar tant bé que ens van fer sentir com a casa. 
Aquesta vegada havíem estat de sort, Alà és gran!

Alberg Tizi n'Tazazert, al cor del Saghro

L'endemà el cel pintava millor però tampoc n'hi havia per tirar-hi coets. Amb la llum del dia vam poder gaudir de l'espectacularitat del coll de Tizi n'Tazazert, magnificat encara més si cap, per la generosa nevada de la nit anterior.

Espectaculars vistes des del coll de Tizi n'Tazazert

Cap allí anem!

La impressionant ubicació de l'alberg Tizi n'Tazazert

Coll de Tizi n'Tazazert

Baixant del coll de Tizi n'Tazazert

Hipnotitzats per la bellesa de l'entorn, vam emprendre de nou la marxa, aprofitant la pausa de precipitació amb la que ens obsequiava el nou dia.
Ara tocava baixar el llarg port de muntanya i gaudir de l'espectacle visual. 

Baixant de Tizi n'Tazazert, la neu cobria la pista

El temps semblava que es volia tornar a enredar

Efectivament, l'alegria no va durar massa i ens vam tornar a mullar

L'alegria no va durar massa, i si el dia anterior havíem tingut pluja i neu, ara tocava calamarsa.
Semblava un curs pràctic per a meteoròlegs!
Malgrat tot, la bellesa de l'entorn compensava de sobres el mal tràngol (si més no això és el que penso ara des de casa..)

Al fons ja es divisaven les torres de Bab n'Ali

Encara sota la calamarsa, al fons ja divisàvem les torres de Bab n'Ali, un espectacular caprici geològic que feien de teló de fons, dotant al paisatge d'una bellesa encara més colpidora.

Les torres de Bab n'Ali, un espectacular caprici geològic

La inhòspita bellesa del Saghro

Torres de Bab n'Ali. El Marroc o l'oest americà?

Les torres de Bab n'Alli

Després la pista discorre per una fèrtil vall

Una vegada descendit el coll i després de molts kms de paisatge inhòspit, la pista es va endinsar per una fèrtil vall on els petits poblats berbers se succeïen al voltant dels seus horts.

Se succeïen els petits poblats berbers

Després de passar per petits poblets amb les cases de fang, la pista va abandonar la vall i, sota un cel amenaçador, vam rodar per un erm altiplà on els rocs eren els protagonistes indiscutibles del paisatge.

Altiplà erm i desolat

Cel amenaçador poc abans d'arribar a Nkob

Forta pedregada a Nkob

Després d'una llarga baixada per fi vam arribar a Nkob, bonic i tranquil poble a les portes del desert, però fins i tot aquí vam portar el mal temps, doncs tot just arribar i trobar allotjament (força nombrós aquí) va tornar a caure una bona calamarsada, que segons ens van dir, no és massa usual per aquesta zona.

Bon profit!

Contents per haver completat aquest primer objectiu del viatge, ho vam celebrar amb un bon àpat en un alberg de Nkob. La veritat és que la neu ens havia fet canviar els plans al principi del viatge i se'ns va tornar a mostrar amb contundència en aquest últim tram, però vam ser capaços de canviar l'itinerari per un altre de magnífic i de sobreposar-nos a les inclemències del temps. Ara ens tocava descansar perquè l'endemà volíem anar en cotxe fins a Ouarzazate per tornar a creuar l'Alt Atles, ara de sud a nord, però... això són figues d'un altre paner, així que deixem-ho per el següent capítol!

►SEGONA PART